Glosadors de Mallorca

LA GLOSA A MALLORCA: POESIA ORAL IMPROVISADA, article de Felip Munar a la Revista "Escola Catalana"

maciaferrer | 03 Abril, 2010 21:26

 


 

Concepte d’oralitat

   D’una manera general i senzilla, podem afirmar que l’oralitat és tot allò que es transmet mitjançant la veu, tota comunicació que utilitza la paraula viva, des de la simple conversa fins als cants personals o col·lectius, o la recitació poètica, passant per cada una de les manifestacions parcials.[1] Segons Zumthor, existeixen tres tipus d’oralitat, basant-nos en el paper que juguen les influències culturals: l’oralitat pura, sense cap tipus de contacte amb l’escriptura, pròpia de les societats arcaiques, primitives, desaparegudes ja fa temps; l’oralitat mixta o secundària, en què hi ha contacte amb l’escriptura i amb els mitjans de comunicació, de manera que aquesta circumstància la condiciona i la matisa; i l’oralitat mediatitzada, on la veu, el llenguatge, passa a ser un vehicle exterior tècnicament emmotllat pels mitjans.[2] La veu, en totes les manifestacions de l’oralitat, es converteix en una característica fonamental: la veu com a vehicle expressiu, com a objecte comunicador; el to de la veu, la força, les melodies, les imitacions. I aquesta veu va acompanyada dels gestos, les mirades, els moviments, tot això d’una importància cabdal quan parlam d’oralitat.

   “Troveros, versadors, repentistes, payadores, bertzolaris, fistores, guzlaris, poetes populars, improvisadors, cantadors, corrandistes…” i glosadors a Mallorca i Menorca. Un glosador és un versificador popular que improvisa cançons –gloses- i que les recita o canta amb una tonada característica. Els combats es duen a terme entre dos, tres, quatre o cinc glosadors, i poden durar hores, i s’improvisa sobre qualsevol temàtica, ja sigui segons l’afinitat dels “combatents”, o bé pels temes que van suggerint des del públic. L’estrofa té un mínim de quatre versos, i pot arribar fins a un nombre que no sol sobrepassar els deu; els versos són heptasil·làbics, amb rima consonant; l’estrofa no comença ni acaba mai amb rodolí, i les dues rimes es poden distribuir segons el criteri del glosador.

   La tradició dels improvisadors es remunta a molts segles enrere; no debades les més de cent mil cançons populars recollides a l’illa reflecteixen la vitalitat i l’efectivitat d’aquesta producció. Moltes d’aquestes cançons formen part de composicions més llargues i que tenen sentit quan les contextualitzam. Aquesta circumstància ens serveix per entreveure la importància que varen tenir des dels joglars i trobadors, i encara una accepció més: els romanços de canya i cordill, on s’escrivien els romanços sobre successos esdevinguts i que llavors el poble anava repetint, i canviant-ne paraules, fins a perdre’s en la memòria col·lectiva.

 

L’oralitat, paral·lela al desenvolupament de la humanitat

   En totes les cultures i llengües existeix aquesta tradició, ja que forma part de la manera de relacionar-se, d’entendre el món, de conviure, entre les persones que formen part del mateix grup. El llenguatge és, en primer lloc, oral, i després escrit. Només hem de pensar que si l’homo sapiens existeix des de fa 40.000 anys, l’escriptura només en té 6.000. Cal tenir present, també, que no sempre que hi ha hagut oralitat ha comportat necessàriament l’escriptura. Segurament, dels milers de llengües que es parlen en el món, s’han parlat i han desaparegut, i probablement es parlaran, n’hi deu haver moltes que no coneixen, no han conegut ni coneixeran mai la forma gràfica. Així, doncs, l’oralitat com a característica bàsica del llenguatge és permanent.

   Posar el llenguatge per escrit, és a dir, escriure, amplia de forma il·limitada la potencialitat del llenguatge, reestructura el pensament i converteix un determinat nombre de dialectes en “grafolectes”, de manera que ens permet saber diferents significats d’una mateixa paraula. No obstant això, aquest món immens que ens ofereix l’escriptura, l’oralitat continua tenint un paper primordial, perquè un text escrit també està relacionat amb el món del so, ja que només té sentit quan és llegit.[3]

   Hem de remarcar la importància que els grecs varen donar, durant més de dos mil anys, a la retòrica, que era un coneixement que havia de ser après, però l’objectiu final de l’aprenentatge era, justament, la forma oral que havia adquirit el text en ser pronunciat públicament i, per tant, escoltat. Així doncs, darrere la Ilíada i l’Odissea hi ha segles de poesia oral, composta, recitada, transmesa per rapsodes professionals sense l’ajut de la paraula escrita. Els poemes homèrics foren composts i transmesos oralment en una civilització grega molt extensa en el temps i en l’espai.

   En una cultura oral, la transmissió del pensament va lligat de forma inseparable a la comunicació. Per això, per tal de resoldre el problema de la retenció i reproducció dels pensaments estructurats que s’han d’emmagatzemar en la memòria, s’ha de recórrer a models de mnemotècnia que siguin especialment adequats a l’oralitat. Per això cal tenir en compte el ritme, les repeticions i antítesis, les al·literacions i assonàncies, les locucions i frases fetes, i qualsevol mètode mnemotècnic. La capacitat de memoritzar allò que s’aprèn oralment és una característica important de les cultures orals.[4]

   La veu humana articulada en paraules és un mitjà de comunicació cultural i, a la vegada, un instrument de creació al servei de la cultura. Això no obstant, què és allò que fa que un missatge verbal es converteixi en una creació literària? La voluntat d’art i l’eficaç utilització d’estratègies de comunicació estètica és allò que fa que un relat oral, una cançó, un diàleg, siguin literaris. Existeix una poètica de l’oralitat feta de recursos literaris orals: l’entonació, els silencis, la mímica, la gestualitat, les repeticions, els jocs de paraules, els ritmes interns de les frases..., una certa teatralitat.[5]

 

Les tècniques es poden aprendre

   Utilitzar les tècniques de la improvisació, de l’oralitat, és treballar un dels continguts més importants en el procés educatiu, que s’inscriu de ple en dues de les quatre habilitats bàsiques de l’aprenentatge de la llengua: escoltar i parlar. També es treballa la lògica del discurs, la comunicació marginal dels diàlegs, la capacitat de raonament, l’agilitat mental, la percepció de situacions immediates, i la imaginació. I, fixau-vos, que estam parlant dels tres eixos dels continguts que impartim en el currículum:

  1. Treballam els continguts conceptuals, ja que aprenen noves paraules, estudiam produccions que ens serveixen d’exemple, memoritzam i donam sentit al llegat cultural, lingüístic i històric.
  2. Treballam els continguts procedimentals, perquè jugam amb les paraules, amb el seu significat, amb les seves formes; transformam les produccions i les convertim en instruments per aconseguir un objectiu. S’aprèn a fer mitjançant les paraules.
  3. Però també treballam les actituds, perquè, per sobre de tot el procés, hem de reivindicar l’immens cabal cultural de l’oralitat; aprenen a conèixer formes culturals pròpies i, per això mateix, a respectar-les i seguir-les; aprenem a argumentar a partir de la contraposició d’idees, tot respectant el torn i actuant dintre d’unes normes que pertanyen al currículum ocult.
  4. I, sobretot, aprenem a jugar amb un món meravellós, i això sempre resulta agradable en el procés educatiu. La motivació és la base per a qualsevol programa que s’apliqui en un centre docent. Motivar vol dir que l’alumnat estigui en tensió i amb atenció durant el temps que dedicam a la sessió, sense cap tipus d’imposició: s’ha d’aconseguir que sigui l’alumnat que ens demani de “seguir jugant”; els participants s’han de sentir els protagonistes i els creadors.[6]

   A través del cant oral improvisat es transmeten uns ensenyaments, uns valors i unes normes de conducta; és a dir, hi percebem una funció educativa, ja que és portador d’unes normes de conducta que estan d’acord amb el sistema de valors d’una determinada societat o col·lectiu, un valor instructiu que, curiosament, no roman institucionalitzat; i per una altra banda, també observam una funció projectiva o crítica, és a dir, permet que la gent pugui expressar d’una manera directa la seva reacció contra aquells aspectes de la cultura pròpia que no resulten satisfactoris; d’aquí que aquesta improvisació dóna legitimitat per a parlar obertament d’aspectes que la societat sanciona o que considera tabú. I és per això que afirmam que aquest tipus d’actuacions “no oficials”, “no institucionalitzades” d’una cultura, permet transmetre els coneixements, els valors, les actituds, els sentiments i les creences que la gent té al marge de l’acció del poder o de les institucions vigents.[7]

   En els centres educatius es treballa –s’ha de treballar- l’oralitat: la persona que parla, el tema que ha triat, el canal de transmissió, el tipus de gent que té al seu davant; l’oralitat és un acte comunicatiu i cal que sigui tractat des d’aquesta perspectiva.

 

A manera de conclusió

   Mallorca viu, en aquests moments, un auge de l’art de la improvisació oral cantada, impensable fa només uns anys. Tots els registres de la llengua són contemplats en aquesta poesia; i podem treballar, com hem assenyalat, sempre des del vessant oral, els continguts conceptuals, actitudinals i procedimentals. Uns continguts que reforcen i donen sentit a la memòria, al domini de la llengua des de tots els angles possibles, a la capacitat de modificar qualsevol argument de manera ràpida, al joc mateix que comporta tot codi no escrit, però que, com si es tractàs d’un veritable currículum ocult, tots coneixen i respecten.

   Si abans es veien els glosadors com una espècie de fòssil arrancat del camp i de les tasques agrícoles, emmarcat en un lloc marginal i en un temps passat, actualment s’ha aconseguit que siguin vistos com a personatges extrets del món actual, crítics i reivindicatius, portaveus de molts col·lectius que cerquen la seva veu i el seu espai. Un glosador és un artista, un líder, una persona que crea opinió, que condueix criteris, a qui segueixen molts de joves i majors amb fervorosa lleialtat. Amb això s’ha aconseguit esborrar l’estigma romàntic d’aquest fenomen cultural popular, com si romangués dins un armari tancat sense que es pogués adaptar a les necessitats i possibilitats d’una societat del segle XXI; la cultura popular i tradicional ha aconseguit obrir una escletxa en un món on l’oralitat, d’entrada, perd força i presència, i on les tècniques de transmissió de coneixements sobrepassen els horitzons de la paraula.

   Però, a més a més, hem de tenir en compte que no podem deixar perdre aquest immens cabal de sabers, únic i excepcional, que ens permet entendre el món mitjançant les formes culturals i lingüístiques específiques d’aquest racó del planeta. Només un món divers i plural, respectuós amb totes les minories i les cultures i llengües minoritzades, serà capaç d’obrir-se viaranys productius en el futur. I en una glosa, en una cançó improvisada, s’hi torba un fascinant món farcit de connotacions, de sabers consuetudinaris, impossibles de trobar en un llibre, però que expliquen i donen sentit al col·lectiu que les produeix.

 

Felip Munar i Munar

Professor de Cultura Popular Catalana de la Universitat de les Illes Balears



[1] DÍAZ-PIMIENTA, Alexis (1998); Teoría de la improvisación. Oiartzun: Sendoa Editorial. Colección de Antropología y Literatura, nº 6.

[2] ZUMTHOR, Paul (1991); Introducción a la poesía oral. Madrid: Taurus Humanidades.

[3] CINCA I PINÓS, Dolors (2005); Oralitat, narrativa i traducció. Eumo Editorial. Barcelona.

[4] ib.

[5] JANER MANILA, Gabriel (1997); “Los oradores”, en Etnología y tradiciones de las Illes Balears. Ed. El Día del Mundo.

[6] MUNAR I MUNAR, Felip (2001); Manual del bon glosador. Edic. Documenta Balear. I Jo vull esser glosador (2008); Edic. Documenta Balear.

[7] V. MUNAR I MUNAR, Felip (2005) -edición a cura de-; Formes d’expressió oral: notes per a l’estudi de la poesia oral improvisada. Consell de Mallorca.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb