Glosadors de Mallorca

Article de Miquel Sbert publicat a "Caramella", el desembre de 2008

maciaferrer | 23 Novembre, 2009 17:15

El malalt de glosa Miquel Sbert col·labora de forma totalment desinteressada amb el Blog dels Glosadors de Mallorca i ens ha obsequiat amb la publicació del present article, ja publicat anteriorment a l'esmentada revista "Caramella". Des de la humil administració d'aquest blog agraïm el seu oferiment i exhortam a qualsevol que en vulgui fer part als GdM i a la resta d'embogits per el tema, a que facin arribar a maciaxer@yahoo.es les seves reflexions/idees, que gustosament publicarem.

 

Emigrants no tremoleu”.

Sobre algunes cançons propagandístiques del segle XIX.

 

Miquel Sbert i Garau

 

Han estat els teòrics bascos que ens han fet observar com la poesia de tradició oral (el bertsolarisme)1 és un gènere més proper a la retòrica que no a la literatura i, tot seguint Aristòtil, entenen aquesta art com la capacitat de persuasió mitjançant l’eloqüència (oral en aquest cas). Recorden que el gènere retòric epidíctic es proposava precisament influir sobre valors i creences de l’auditori. És sabut que la cançó (tant la inclosa en la categoria d’etnopoètica com la popular més mediàtica) ha estat des de sempre un instrument de transmissió de creences, de valors, d’idees... un element, com tants altres d’índole verbal, de manipulació ideològica, religiosa o política. Tant ha servit per difondre els tòpics de les classes dominants (vehicle, per tant de l’alienació dels oprimits, segons la crítica marxista) com d’instrument de protesta i de revolta (la veu del poble que vol alliberar-se del jou dels opressors, per a una altra crítica més idealista).

En qualsevol cas, la perspectiva d’entendre que un dels components (no l’únic ni, en molts casos, el principal) de la poesia de tradició oral (cantada o no) és la voluntat de persuasió dels “consumidors” (oïdors o lectors) el producte resulta molt pertinent. Hi ha moments en què, deixant de banda possibles valors intrínsecs, el component persuasiu cobra una rellevància notable i pot arribar a convertir una cançó en pura propaganda. La publicitat actual en sap molt d’aquesta realitat.

És sabut que cap al final del segle XIX Mallorca patí una vertadera sagnia poblacional d’emigrants cap a Amèrica (Argentina i Uruguai sobretot). És un fet sobradament documentat2 i que suposà una commoció autèntica a l’illa en aquella època finisecular. Vaig tenir ocasió de fer un anàlisi aproximativa a la impregnació del cançoner tradicional pel fenomen migratori mallorquí3 i, d’entre les múltiples cançons referenciades, vull fer menció a uns textos que posen clarament de manifest com la intencionalitat propagandística n’era la motivació i com aquesta manera de promocionar un producte resultava efectiva (també, i de passada, constatarem com la rèplica a la manipulació publicitària és també vehiculada amb cançons).

L’any 1889, datada el juliol, la “Imp. de Juan Colomar” publica l’opuscle “Bonas-Ayres / lo qu’es el seu govern y relació de sa protecció / que poren trobá els emigrans que pasan / abaix de sa bandera / de sa República Argentina”. Són vint-i-quatre dècimes, segons la modalitat castellana “espinela” –abbaaaccddc- i una cançó final sense numerar composta per trenta versos. No hi figura el nom de l’autor, però és atribuïble a Mateu Borràs.

És un pamflet publicitari sense dissimul. El glosador –un poeta oral, professional o semiprofessional- compon, segurament per encàrrec i amb retribució, un argumentari per captar emigrants mallorquins a Argentina. Parteix d’un coneixement estricte de la realitat: s’adreça als “pobras”-; insisteix sobre la protecció i empara garantida pel govern argentí, exemple de sensiblitat social i d’esperit democràtic; un govern preocupat per la cultura, l’educació i la sanitat; una institució que avença diners per a “es pasatje” dels futurs emigrants; remarca l’igualitarisme de la societat argentina i la llibertat de culte; s’esforça a demostrar l’estabilitat del sistema econòmic argentí i la capacitat de generar riquesa d’aquell territori i ho fa amb uns termes prou comprensibles per a un públic com és el seu –analfabet, majoritàriament-… en definitiva, perfila amb matisos molt significatius les línies bàsiques d’una arcàdia o del paradís que els “bracés” podran trobar a ultramar. També avisa que cal treballar fort per assolir l’èxit. El glosador dicta un discurs proselitista impulsat per la conveniència o, qui sap, per la pròpia necessitat, però tanmateix no perd la lucidesa –ni la integritat- i avisa dels perills que l’aventura pot comportar. Per raons d’espai en transcriuré només algun fragment significatiu:

1

Mallorquins desgraciats

en aque hem d’arribá

havé de desempará

á sa terra ahon som nats

que som nodrits y criats

pes nostros antecesós,

y per no protejirmos

no porem viuremoshi

y per forsa hem de fojí

d’un punt tant deliciós.

...

9

Sa lley d’allá protejeix

emb especialidad

á cualsevol emigrat

proba, que no tenga res;

tot homo honrat, es ates,

y li donan protecció;

y si es un trabayadó

ja may queda abandonat,

sino qu’ es auxiliat

de lo qu’ es merexedó.

Emigrants no tremoleu

si teniu gust d’anarhí,

perque lo qui es aquí

jens de consol trobareu,

y allá sempre tendreu

bon terreno esplotadó,

y si voleu conrarló

dinés bastans goñareu,

y de lo que avensareu

fareu vida de señó;

si tot lo que apleguereu

heu sabeu aprofitá,

dintre poch temps vos dará

es cent per cent, ja ‘u voreu,

y aquí res ne tendreu

perque de lo que treureu

un altre en disfrutará,

y per no dirhó més clá,

cuant es llop s’entregará

de sas mans vos ho prendrá,

cuant manco vos pensareu

y voltros ¿com quedareu?....

com es gat de Tulixant

que morí miulant, miulant,

mirant, y no ‘u toquereu,

si ‘t costa pena es creureu4

pots seguí y tirá endavant

qu’ es refranch diu: sopegant

en que siga en tant en tant

de caminá bé aprendreu.

ES PROPIEDAD Palma Juriol 1889

 

Resulta del tot evident el caràcter publicitari de la cançó i tingué (no només la cançó, naturalment) els seus efectes, com ho testimonia una altra cançó:

Sen van de Santa María

Consey, Lloseta y Alaró

d’Inca, Campos, Llummajó

y de cualsevol punt sia,

ciutadans y pajesía

á Bonas-Aires parteix ;

ó á dá remey se descuida,

Mallorca á quedá ben buida

arribará si segueix.5


No cal dir que el paradís promès no existia. I, com podia ser d’altra manera? La cançó donava testimoni6 de les mentides i desfeia el mite:

(12)

Molts venim a l’Argentina

Per aumentar es capital

Y per porer gonyar la vida

Feim setze hores de jornal

Considerau cada qual

Si ‘s una vida avorrida.

_

(14)

Menjam en quatre grepades,

En dèu minuts hem manjat

Es es nostro mal de cap

Estar sempre en ses sabates

Com un cá que va de quatres

Que l’ amo li ha pegat:

Aixó es molt acomparat,

Per voler sa llibertat

E ses nostres quapbuitades7.

_

(38)

En aquesta terra estranya

Quan malalts tots mos trobam

Es primer crit que pegam

En s’ homo sols no hey pensam

Més que en mon pare ó ma mare,

Si em poguessen abraçar

O darmé una bessada

Moriría aconhortada,

La mort ma té aufegada

Ja no hem deixa conversar

Ni germana ni germá

No els-e deixen embarcar

Qu’aixó es lo més trist qu’eyejigue8.

 

Són fragments d’algunes de les cançons que, per pur interès governamental (i amb l’estímul del guany dels agents locals dels consolats del països americans i el dels glosadors a sou) enllepolien amb tot de promeses les ànsies d’una població submergida en la misèria. La glosa, la cançó d’encàrrec (quina diferència amb aquells “glosat de tristor” amb què els glosadors, llogats pels pares o els enamorats feien l’elegia de la jove o del jove tràgicament difunt) es projectava sobre la pobresa per temptar-la cap a l’emigració... Publicitat no gens honesta (un bon precedent de l’actual) que posa de manifest (de manera barroera i sense matisos) com la cançó del poble podia (i pot ser) utilitzada amb intencions clarament diferents a les del gaudi estètic o del plaer lúdic. Com, sense components emocionals autèntics sinó impostats, la cançó tradicional podia ser un instrument maliciós. Sortadament el mateix instrument podia esdevenir resposta i denúncia de la mentida i de la insídia.

És un fet, el de les cançons proselitistes, que es donà cap al final del segle XIX a Mallorca per promocionar l’emigració de mà d’obra a l’Amèrica del Sud. Tristament és un fet que s’havia practicat molts anys abans i que, més tristament encara, continuaria fins qui sap quan.

1 Garzia, J., Sarasua, J.; Egaña, A. 2001 El arte del bertsolarismo. Realidad i claves de la improvisación oral vasca, Bertsozale Elkartea. Bertsolari Liburuak, Estella, pàg. 188 i ss.

2 Al llibre que citam hi ha tot de referències bibliogràfiques al respecte.

3 Sbert, M. 2001 Oh mar blava que ets de trista… L’emigració a Amèrica al Cançoner popular de Mallorca, Els camins de la quimera, Conselleria de la Presidència. Govern de les Illes Balears. El text d’aquest article n’és creditor quant a les composicions i als comentaris que s’hi refereixen.

4 “creureu” = creure-ho

5 Es tracta d’un fragment de les DECIMAS GLOSADAS referent en els emigrants mallorquins, publicades sota el pseudònim de “Juan Aguiló Serena” (¡Sen van! és l’exclamació que l’encapçala).

6 Són fragments d’una “plagueta” de gloses com les que s’editaven a Mallorca(10 x 15,5 cm). El seu títol és VIDA ESCLAVA / Y / OPRIMIDA / TITULADA / Sa llibreta en Mallorquí”. La darrera de les dotze pàgines que la integren conté el lloc de l’edició, la data (Buenos Aires, Abril 20 de 1912) i la indicació de l’autoria que no he pogut documentar (“EL AUTOR / FRANCISCO TOMÁS”).

7 Llegiu “capbuitades”.

8 “eyehigue” = “hi hàgiga” = hi pugui haver.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb