Glosadors de Mallorca

Pregó glosat de Miquel Perelló "Canta" per la Festa des Jai 2013

maciaferrer | 09 Maig, 2013 08:03

PREGO DES JAI DE L’ANY 2013

 

Bones tardes a tothom: autoritats, senyores, senyors, amigues, amics. Benvinguts aquest primer divendres de maig, en aquest lloc tan entranyable de Son Bielí.

 

       Quan me va dir en Bernardí

si es pregó volia fer

vaig dir: “No me’n desfaré!”,

però llavors em vaig refer

i ara me teniu aquí,

esper lo que pugui dir

que sigui del vostre agrad,

xerraré d’un temps passat

un temps que ja és historia,

el tenim a sa memòria

per als majors recordat.

 

Un poc jo vos xerraré

dels nostres bons artesans,

persones que amb ses mans

ses feines feien molt bé,

avui els recordaré

anc que siguin temps llunyans,

ells visqueren molt abans

bugerrons amb valentia

que alçaren l’artesania

sense mèrits ni mitjans.





ELS NOSTRES ARTESANS


Gràcies a ells, avui podem dir que celebram la festa des Jai, ens han recordat que tant petits com grans anaven antigament a esperar-los al bosquet de Cas Povil, devora es torrent de Can Damianet, quan venien de vendre els seus productes de la fira de Sineu.


Búger mos fa recordar,

quan xerram d’artesania,

d’una indústria que hi havia,

que es poble fe destacar,

a conèixer el va dar

per tota Mallorca entera,

era una gent feinera

ells mos ho han demostrat

i anc que es temps hagi passat

a tots mos fan mereixera.


En la primera meitat del segle XIX es consoliden les activitats artesanals més característiques de Búger: els cullerers, i els picarolers i al final del segle XIX principi del segle XX, els sabaters, i la peculiar artesania de l’amo en Guillem Passarell.


A Búger l’artesania,

sempre se va destacar,

a conèixer varen dar

el seu art amb mestria,

fent feina amb valentia

li treien tot es profit

amb so deure ben complit

i amb molta d’il·lusió

dins sa seva professió

el tenien ben escrit.


En un article d’en Guillem Florit Saletas sobre el seu padrí diu:

Cap al final del segle XIX de la mà d’un bugerró, l’amo en Guillem Passarell, s’Escolà, el qual compaginava les seves tasques d’escolà a l’església de Búger amb un particular passatemps, consistent a elaborar flors, mitjançant copinyes i cornets que recollia a les platges de la badia d’Alcúdia i per les rodalies de Can Picafort, i allò que es va iniciar gairebé com un joc esdevindria amb el temps una refinadíssima artesania amb la qual arribaria a implicar la totalitat de la seva família”.

Aquella peculiar i barroca artesania de les floreres -autòctona del poble de Búger- bé com a ram o bé en la seva variant en forma de garlandes, envoltant les imatges de Sant Josep o de la Mare de Déu, però sempre treballada amb la primera matèria recollida del mar, comença a poc a poc a ser coneguda a la majoria de pobles de la comarca, especialment a Muro, Llubí i sa Pobla, pobles on era costum que els noviis abans de casar-se, encarregassin a l’amo en Guillem una colla de campanes o floreres per posar damunt el canterano, moble indispensable en l’habitació dels nous casats.

I així ho glosava la nostra gran glosadora madò Joana “Cartera”:



 Jo som de Búger i puc dir

que n’estic tota orgullosa

es meu poble és tan hermós

que casi sembla un jardí;

fan picarols i culleres,

i per tot Mallorca n’hi ha,

i pels que s’han de casar

fan ses hermoses floreres.


En morir l’amo en Guillem, l’any 1962 als 72 anys, l’elaboració de campanes restà aturada. Bastants d’anys després, la seva filla Maria, va donar continuació al llegat heretat de son pare i, motivada per la demanda de la gent, reinicià el refinadíssim art de les floreres fins que, a causa d’una invalidesa, va haver de deixar aquesta bella i delicada artesania.

 

L’amo en Guillem Passarell,

conegut com escolà,

va esser molt bon artesà

col·locava bé es ramell,

com un pintor amb so pinzell

ell formava sa florera,

feta a sa seva manera,

amb copinyes i cornets

més grossos, més petitets

a tots els feia mirera.

 




ELS CULLERERS


Els cullerers formen part de la nostra història de Búger. Com diu en Joan Borreó en un article publicat l’any 1980 al “Diari de Búger”: “És en les mans calloses d’aquell pagès que l’horabaixa posta de sol, quan venia del sementers, cansat i afeixugat, encara tenia delit de fer culleres, cullerots, forquetes,... És en les mans d’aquests homes on hi trobam tramada la saviesa d’un poble; foren moltíssimes les generacions que gastaren tota la llarga vida a aquest ram tan peculiar de la nostra humil artesania”.


Als nostres artesans

no els feia por sa feina,

sabien manejar s’eina

exposant les seves mans,

tant es petits com es grans

com podien treballaven

uns als altres s’ajudaven

de dia o de vetllada

i crec que qualque vegada

estant drets dormits quedaven.

Conèixer l’artesania dels cullerers és conèixer un poc més la història nostra. Fer de cullerer no era una feina gaire senzilla, més bé una feina incòmoda, ja que a estones t’havies de seure damunt un tronc, sobretot quan se li donava forma, després t’havies de canviar de lloc per buidar-lo, i així fins un parell de vegades. A més a més un cullerer necessitava tenir bon pols i anar clar, ja que en tot moment l’eina, sempre ben esmolada, passava molt prop de la mà o del taló del peu de l’artesà.

Suposam que en un principi, aquesta menestralia devia ser un complement de la dedicació a l’agricultura. El pagès quan venia del camp, els vespres o la temporada d’hivern quan no hi podia anar per mor de les inclemències del temps, es dedicava a fer culleres i forquetes, així no perdia el temps i, a la vegada, guanyava un cabal.

La dona i els fills i filles també hi tenien un lloc, el seu lloc, en la fabricació de culleres. Encara que la part més feixuga, quedava reservada als homes, la dona les buidava i els fills des d’una edat molt jove, asseguts en terra o en una cadira sense rebranca devora d’escalfapanxes, li donaven raspa, llima o paper d’escat, que nosaltres deim paper de vidre.


A sa claror des llum d’oli

o sols de sa foguetera,

dins sa cuina, a sa vorera,

sense cap preparatori,

ells amb so seu repertori,

fent feina en el seu redol,

en companyia o tot sol,

sense mirar-se es temps

sols amb sos seus pensaments

sense perdre el control.

Era una escena típica i ben familiar veure tota la família enganxada a aquest quefer, sobretot en la temporada de matances.

En Joan Borreó, en el seu article, ens segueix dient que, a mitjan segle XIX, hi havia més d’una trentena de cases que s’hi dedicaven, a fer culleres.

Si relacionàssim els llinatges, veuríem que la família dels Capó, els “Alois”, hi estava abocada totalment, en aquesta feina. A mesura que transcorren els anys, veim que minva el nombre d’artesans que s’hi dedicaven. A poc a poc, aquest treball deixa de ser hereditari. Els fills dels cullerers preferien el quefers del camp o la recent estrenada a Búger artesania de les sabates. A més a més, la decadència dels moliners, l’amo en Toni Garindo, l’amo en Tià Borreó, l’amo en Pere Petit, l’amo en Llorenç Prohom, entre d’altres, tota la vida feren culleres, sobretot en les temporades hivernals. Per tant, és ben natural que a mesura que minvava el nombre de moliners, repercutia en els cullerers.

Així i tot, quedaren encara famílies que es resistiren a abandonar una feina apresa per tradició popular. Posem per cas el matrimoni de Jaume Capó Gamundí de “Cas Cristo” i Antònia Capó Martorell, “Novia”, al carrer que deien de Can Ruqueta (avui de la Mare de Déu de Lluc); l’amo en Cloquell, al carrer des Forn; l’amo en Josep Bo, a Ca na Guidons; l’amo en Jaume Castanyola, a es Puig; l’amo en Miquel Cogul, al carrer de s’Escola (avui carrer des Cullerers); l’amo en Joan Bo, al mateix carrer i que ensenyava moltes famílies; l’amo en Josep Aloi, en es Castellet; l’amo en Miquel Aloi, en es carrer des Sol; l’amo en Jaume Palerm, a sa Plaça; i molts d’altres que no recordam d’aquell temps.



Però ells se conformaren,

no tenien pretensions,

seguien ses tradicions

que els majors els ensenyaren,

una família formaren

amb molta d’il·lusió,

hi posaren tot l’amor

donant sentit a la vida

per poder ser sa guia

d’altra generació.


Per devers els anys 60 quedaven tres cullerers: l’amo en Tomàs Payeras de Can Castanyola (1909–1986), descendent d’una família de cullerers molt coneguda, que malgrat encara fos jove, hagué de deixar-ho per motius de salut. L’amo en Miquel Capó Saletas “de Ca n’Aloi” (1900–1974), també família molt arrelada dins els cullerers, ofici que havia après d’al·lot i que després deixà per anar a fer feina a carreteres; així i tot, una vegada retirat de la feina de carreteres, les tornà agafar fins que morí. I l’amo en Pau Buades Alemany, de Can Pola (1893 –1976), que n’aprengué passats els 50 anys i en va fer fins als darrers dies de la seva vida.

Després hi ha hagut persones que han treballat un poc amb culleres, com l’amo en Joan Saletas de “sa Carretera”, que de jubilat en feia a ca seva com a passatemps. L’Obra Cultural de Búger intentà de tornar reviure un poc aquest art, provant que l’amo en Juan ensenyàs com se feien: va durar uns dos anys, però no tengué continuïtat.

Podem dir que el mes de novembre de l’any 1976, fou una data clau per a la clausura de l’artesania de les culleres i forquetes de fusta. Moria l’amo en Pau Pola, el darrer cullerer en actiu, i amb ell acabava una tradició de més de 300 anys i un capítol dels més importants de la nostra història: “Els cullerers”.

Mon pare, en l’article que publicà en el “Diari de Búger” en Joan Borreó, hi volgué participar amb unes gloses dedicades a aquesta artesania tan nostra com eren la de les culleres i forquetes de fusta.


            Búger és un poble petit

d’alt d’un pujol elevat,

no està industrialitzat

i es seu terme és reduït

i això ha contribuït

que alguns hagin emigrat.


A mitjan segle passat

trenta famílies enteres

se vivien fent culleres

artesans de veritat,

obrant amb facilitat

tota classe de maderes.


Per culleres i forquetes,

es pi era lo primer,

quan volien quedar bé

empraven es taronger

des bri ses trossades dretes,

que eren d’un color groguetes

i fines com un paper.


Quan pocs carros existien,

amb un ase amb ses beaces,

per Ciutat, mercats i places,

bugerrons compareixien

que ses culleres venien

en varietat de classes.


Segons he sentit contar

que amb una saqueta plena,

damunt es cap o s’esquena

anaven a peu a Artà

i les solien pagar

a dos reials sa dotzena.


Tots hauríem d’aplaudir

es nostros avantpassats

que passant calamitats

varen saber subsistir,

molta feina i poc dormir,

llavors no hi ‘via parats.



Per molts és desconegut

tot lo que un temps succeïa

i es cullerers que hi havia,

poc a poc, han desaparegut:

Búger pareix que ha perdut

una gran artesania.


ELS SABATERS


Ara passaré a uns altres artesans: els sabaters, d’ells vos diré lo que record i lo que he sentit contar.


Hi passaré per damunt,

dos motets vos xerraré,

que massa m’allargaré

i vos faré perdre es punt.

També els posaré amunt

no els podem oblidar,

altre temps ells varen dar

en el nostre poble vida

i sa seva artesania

Búger va fer prosperar.


Com ja hem dit, va ser a final del segle XIX o principis del segle XX quan a Búger començà la decadència de les culleres, i els fills dels cullerers preferien els quefers del camp o la recent estrenada artesania de les sabates. En el llibre Búger en el segle XIX, d’en Joan Pons, al cens de l’any 1855, llegim que en Jaume Aguiló Segura, que vivia a sa Plaça núm. 12, en Llorenç Mulet Fiol, que vivia al carrer des Puig, núm. 21, i en Sebastià Capó Martorell, que també vivia en el carrer des Puig, núm. 31, d’ocupació eren sabaters.

Una de les coses que he llegit, és que els sabaters tengueren una relació directa amb el món de la música, ja que la majoria formaven part de la banda de música de Búger entre anys 1910-1939. Així com també la relació que tengueren amb la política d’esquerres, ja que molts d’ells foren empresonats arran de la Guerra Civil.


Ara jo vull recordar

l’ofici de sabater

tan dedins com al carrer

era un bon artesà,

sa sabata en sa mà

cop a cop amb so martell

estirant tota sa pell

per poder-la arreglar

i poder-la entregar

tan guapa com un ramell.


Uns dels primers sabaters de qui vaig sentir xerrar va esser l’amo en Damià Payeras “Beia”, que juntament amb el seu fill, en Nadal “Beia”, feien o arreglaven sabates a la reconada del carrer des Ponent, al núm. 7. Després en Nadal es casà amb na Magdalena “Morreva”, vivien a la plaça Constitució núm. 2, i va anar a fer de sabater amb el seu cunyat l’amo en Miquel Payeras “Borreó”, allà al carrer de l’escola núm. 10, avui carrer des Cullerers; jo record que de petit, tenia set o vuit anys, quan pujava per anar a escola, a les 9 del matí, al cap de cantó d’aquest carrer, casi cada dia hi havia en Jaumet “d’Orient” amb un davantal de color blau que berenava, i ens mirava passar, ja que feia de sabater a ca l’amo en Miquel “Borreó”. En Jaumet va morir l’any 1961 als vint anys d’edat.

A uns dels primers llocs que vaig sentir dir que feien sabates era a Cas Serol de “Son Paulo”, allà es reunien uns parell de sabaters, en l’hivern a dins la casa i en l’estiu a la clasta, i feien i arreglaven sabates.

Després al carrer des Pou Nou, que la gent coneixia com es carrer de Son Xeta, també hi havia l’amo en Tòfol “Guixa” que feia sabates amb el seus fills, en Joan i en Jaume “Guixa”. Tenc un record de nin, quan passava pel carrer de Sant Llorenç, que llavors el coneixien com el carrer de Cas Mestrès, voltant cap al carreró des Xaragall, avui carrer de s’Aigua, a mà esquerra, a dins una portassa hi havia l’amo en Jaume “Guixa”, germà de l’amo en Tòfol, que també feia de sabater, i que sempre que hi passava, m’aturava a veure com feia les sabates. Record aquella olor que feien els potets que tenia damunt una caixeta petita amb calaixos, i principalment “es serol”, una pasta viscosa, composta de cera, pega i oli que tornava forta i l’empraven per untar el fil per tal que fos fort i aguantàs bé el punt, li deien fil de serol; endemés hi tenien cola per ferrar i tinta per dar color a les sabates.

També record l’amo en Llorenç Reus al carrer des Sant núm. 10, així com el conco en Sion “Rovell”, un conco de ma mare, germà del meu padrí, que en feia al carrer des Sant núm. 13 i en Miquel “Ringo” hi anava a aprendre’n i l’ajudava. Al carrer des Forn núm. 32, hi havia l’amo en Pep Florit “Valentí”, pare d’en Llorenç i en Mateu Florit; al carrer des Sol núm. 8 hi havia l’amo en Miquel Sampol “Xorc”, casat amb na Magdalena “Moreta”. Al carrer de sa Carretera núm. 20, també hi havia l’amo en Llorenç Soler de “Cas Moliner”. Al carrer des Puig, núm. 20, avui Cervantes, hi havia en Juan “Xorc”, fill de l’amo en Toni “Cogul” i madò Francisca “Xorca”, casat amb na Catalina Soler, que viu al carrer des Sol, i al carrer de sa Carretera núm. 44 l’amo en Toni Maties “Foraster”. Segurament, n’hi devia haver qualcun altre que ara no record...


De Búger, moltes persones

de ses sabates vivien

sa feina se repartien

al llarg de moltes d’estones,

ells empraven ses formes

per poder fer el calçat,

poc a poc ben treballat

de una forma natural

per poder treure el jornal

que tenien ben guanyat.


Qui volia un calçat,

primer li prenien mida

li feien de seguida

com l’havien comanat,

després d’haver-lo provat,

si es calçat anava bé,

el que feia es sabater,

li dava sa compostura

per tenir bona figura

perquè planta pogués fer.


Cada sabater tenia

qualque especialitat

per deixar bé es calçat

feia tot lo que sabia,

ell tenia pic

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb