Glosadors de Mallorca

Pregˇ que va redactar i llegir Jordi Cloquell "Artiller" a la Festa des Sequer 2012 de Lloret

maciaferrer | 23 Setembre, 2012 21:19

Tard, però a la fí adjuntam el pregó que va realitzar el Glosador de Mallorca murer, amb motiu de les festes de Lloret.

 

 PREGÓ DEL SEQUER A LLORET 2012


Tonada: Sa nostra figueralera, ha caiguda d’un cimal i diu que no s’ha fet mal, perquè no mos riguem d’ella


Tonada de collir figues que m’incita,
a trescar pel coster i la planura
i si trob el que canta per ventura,
del seu saber n’agafi una mica
que si arrib a Lloret per una dita
me trob  un poblet que no és el meu,
sense que trobi ossos en el lleu,
de cop me n’adon que el poble és breu,
quin encant que té una vila tan petita!!.




LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA
cada any per setembre es confita
el sequer, i de figues un esplet
i el figueraler, amb el cor estret,
preserva del temps els canyissos,
sap que no es poden fer roïssos
i del figueral, tot s’aprofita,
acops, pa de figa, figues seques i arrop,
a la taula paretjals i alicantines pel porc
i si hem de seguir amb aquest joc,
la llista és llarga i no és bona d’acabar
i del sequer?, d’això he vengut a parlar:







Quan l’agosarat amic Felip Munar,
home de lloritana nissaga,
hem posà en compromís de tumbaga,
hem convidà a venir i a fer el pregó,
vaig pensar, me convé dir-li que no,
que he sentit parlar en aquest ambó
homes savis i lletraferits,
hàbils, retòrics i un gaudi pel esperits.
M’enganà: artiller, vas sobrat, ell me va dir
i jo, a la meva edat, innocent, vaig dir que si,
ja ho veis, ara em trob ben enfigat
sense ni un bri d’arrogància,
que som un pou d’ignorància,
ja ho  veurem, on s’ajaurà en Gelat. 

LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA

Qui vos parla és un antic conrador,
murer, que du el conrar dins la vena,
que d’antuvi ho era de professió
treball feixuc, causa de mal d’esquena
poc valorat, en que tengués molta empena,
per això, va abandonar el conró.

Ara en faria un semblança,
aleatòria d’un d’aquells sequers de mon indret, 
amb qualsevol del terme de Lloret
i si el retrat no és prou condret,
ja em perdonareu la mancança. 



Alacantí i Son Blai eren nostres figuerals,
figues rotges,  angelines i paretjals,
bordissot blanques, forasteres, martinenques,
primer les figues flors, llavors les agostenques
i soques i branques i cimals.
I soques i branques i cimals,
prou que conformaven la figuera,
el fullam amb lletrada vertadera,
n’eren per un infant, redòs
i a més a més , ombra i repòs
de tota aquella gent foravilera .

Llaurar la terra, cavar llobades,
arada amb rodes, bona saó 
de bon matí amb les bísties enganxades
i fins el sol post, no aturava el llaurador

I les figueres, ben femades,
esponeroses, creixien escabellades,
generoses de fulles i de figons,
teníem els canyissos tots d’albons,
fets en canya i dues barretes,
les caramuixes ben estretes,
que no es perdés mai cap figa
i en que no està be que jo ho diga:
el nostre sequer feia planta
tot i que ho fos petit a l’any seixanta,
la recordança prou que m’és amiga.  

Teníem ben eixermades les voreres,
ni aritges ni “batzers” ni espinaleres,
ni res que destorbàs el bon quefer, 
les figues, ben arreu, cap al sequer,
tan si eren per menjar, com les porqueres.

Cada any una figueralera,
collia figues amb interès,
llogada, mantinguda i ben feinera,
omplia paners i més paners,
paners que jo havia de traginar,
amb les figues ben destriades,
a d’alt el canyís havíem de buidar,
suaument i ben escampades,
un dies al sol ben assoleiades
i que després havíem d’aplanar.

Hi havia canyissos a balquena,
tants  que no els podia comptar,
el redol era gran, com d’aquí a allà,
record un cop que el vaig quantificar,
molts més de cent en temporada plena.

Quan la feina dúiem avançada
i el color del sequer era daurat,
a un lloc ombrívol i ben triat,
convenia fer una aplanada,
la figa paratjal, xapada 
o la bordissot acopada
quedava a punt per encistar,
quin plaer! d’hivern poder tastar,
una figa seca, anisada,
que unes mans amoroses han pitjada
i d’estiu qualcú va assoleiar.





La diària tasca d’entrar el sequer
a l’horabaixa, quan el sol ja s’amagava,
la meva presència es justificava,
per posar el canyissos a recer,
dins la caseta gran, semblava un claper,
el caramull que feien els canyissos,
a força d’alçar, tornaven enfiladissos
i jo que hi arribava tot fent de puntes,
peus estirats, les cames juntes
i de costat pels estrets passadissos

Tonada: El pobre figueraler. Passa la vida penada i quan veu s’ennivolada, corrences a entrar es sequer

                Vols que et diga es meu cabal, d’aquí envant que he de mester, un ganxo i un paner, per anar en es figueral.

I el dematí, abans de berenar
la figueralera, que arribava primer,
Au!, me feia treure el sequer
i jo no podia protestar;
me deia: les figues s’han des secar,
després, a l’ombra aplanarem
i si el sol crema molt, regirarem,
 que quan les figues estiguin a punt,
quan en tenguem un bon munt, 
amb el carro ho traginarem.

La figuera coll de dama, en el sequer,
regalava l’ombra a la caseta
i per berenar, enrevoltats a la tauleta,
o asseguts damunt una saqueta,
el plat de fang i de fusta la forqueta,
de trempó, vos jur, que no n’estava endarrer.

Tres pedres conformaven els fogons,
i amb foc suau d’estella i de brancons ,
la llenya d’ametler, exsecallada,
la greixonera de test, amb manya, ben cordada
i aquell sofrit, farcit de cançons,
preludi d’uns fideus, que eren lliçons
d’austeritat i vida conformada.

Ai mumare, quina dona més feinera:
No has aplegat arreu la figuera,!!
me deia veient el mig paner;
i jo, petit i jove figueraler,
deia: mumare, ja està be
que estaven molt dins la vorera!
I ella, de cop, la cançó:
Ai, desgraciat conrador
que no conra les voreres, 
el blat li torna porgueres
i la farina, segó.  
En haver dinat, amb el paner petit,
 cap allà i aviat l’hauràs omplit.

LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA

Morro de bou, o negra primerenca,
moscatella o murciana imperial,
geniva de mort o mitparatjal,
alacantina forastera o llimonenca,
des vicari o blanca hivernenca,
planera o de pota de cavall,
de pura raça o flor de mestall,
per trobar-les hi ha un bon quefer,
jo, que som estat figueraler,
d’aqueixes no n’he vista cap mai. 
LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA

Hi ha plaer més sensual 
que l’oferta del fruit de la figuera?,
fruita ben madura, gens grenyal,
una figa, migbadada, vertadera,
de carn vellutada i tacte nupcial.
El fet va passar al figueral,
amb fruïció i ja fent salivera,
vaig collir del brancó de la figuera
una figa clivellada i paratjal,
figa molsuda, vermellosa i carnal,
molt millor que si fora robada,
quan de cop li peg mossegada
i just just quan la m’he enviada
 un mal presagi se m’acut,
la figa esta humitada, ha plogut,
i a l’altra meitat hi veig un cuc;
ai quin pas més enutjós, i si en tenia dos?
Ara no té el mateix gust,
per golafre, m’ho dec tenir merescut
i en que el cas no sigui dolorós
no es agradable trobar-ne dos,
però si hom no escolta el trepig,
és molt pitjor el trobar-ne mig
i sospitar on és l’altre mig,
sense tenir constància certa,
un altre pic aniré més alerta
i acudesc al refranyer, puntual,
que, bromista, fa un envit a la falta:
i diu: desgraciat d’animal
que cau dins la panxa d’un altre.

LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA


I ara lluny del caire satíric,
ve-t-aquí una lloança externa,
és Lloret com una lluerna,
de Maria Esteva, quadret líric:

Com el rotllo d’un platet
ni més ni manco és ma vila,
però agradable i tranquil·la,
i quina és ella? Lloret
de Vista Alegre. Mirau,
així fa nom a les llistes,
té tan esplèndides vistes
que el nom li ve just la clau.
Guanyant el pa amb la suor,
així mos passam la vida,
però la terra agraïda
el regala amb abundor.
Tenim somriures als llavis
i fe de roca en el cor.
Deu d’amor és el tresor,
que nos llegaren els avis.
Lloret és com un aglà,
mes té les pipelles fines 
i amb les modernes doctrines
no l’han pogut enganar.


LLORET, POBLE BREU, VILA PETITA




Però tornem al sequer i a la seva festa,
bell memorial d’un temps passat, 
figues amb gust d’anisat,
de llorer, fonoll i boires de tempesta
i quan així la gent es manifesta,
sense fer cas del temps pesat d’estiu,
el sequer nostrat be li somriu,
que pel futur hi ha nova proposta
i jo just tenc la bella resposta:
el poble de Lloret és un poble viu! 

Lloret, just en el cor de Mallorca
i que de viure, no n’està assaciat,
poble que mai té el cap acotat
i que té una llengua que no es eixorca,
poble que és de banya forta, 
que té l’orgull del seu tarannà,
cultura mallorquina, de la gent del pla,
que té el treball i l’esforç per bandera
i en que ens comandin amb altra quimera,
mai per mai Lloret ha de callar.

En que les tisores estan esmolades
i que retallin a tort i a dret,
 no li tallaran al poble de Lloret,
les tradicions que estan arrelades, 
ni mai aturaran les tonades, 
que canti el poble llorità,
per molt que ens vulguin despullar
de l’herència dels nostres padrins,
com que tots ho duim tan endins,
per molt que facin, de res les servirà. 

    
I ara acaba ja aquest artiller
que dispara i procura no fer mal,
glosador que de Muro és natural
i avui ha parlat del sequer,
perdonau si millor ell no ho sap fer,
creis-lo que ha fet un excés
i si no ha tengut prou interès,
mirau-vos-hi una mica més 
en triar el pròxim pregoner.
 
 Bona festa del sequer i molts anys a tothom. Moltes gràcies.
Setembre 2012.
Jordi Artiller.






Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIË: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris sˇn moderats per evitar spam. Aix˛ pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb