Glosadors de Mallorca

Article de Miquel Sbert sobre Mestre Lleó, publicat a Lluc de juliol setembre de 2011

maciaferrer | 06 Setembre, 2011 11:04

MESTRE LLEÓ, PARAULA ESCOLTADA.

 

 

Des que els romàntics “descobriren” el “poble”, convertiren els glosadors (els poetes orals, “populars”) en els agents d’una producció verbopoètica que venia a ser la transmissió de les idees i sentiments d’aquest “poble”. 

 

Era una idea que forneix el fonament d’una concepció conserva­dora i idealista, amb uns planteja­ments ideològics molt definits[1] que basava el seu criteri d'identifi­cació en una concepció que seria molt criticada pels marxistes que arribaren a entendre la literatura “popular” (coneguda avui com a “tradicional i popular”) com a factor notori d’alienació. La lectura de moltes de les plaguetes de glosat del segle XIX permeten fàcilment arribar a aquesta conclusió, en el sentit de concebre la "literatura popular" com el vehicle de transmissió de les pautes  de comportament que les "classes dominants" volien imposar als “opri­mits”.

Els glosadors tradicionals, individualment, no han estat estudiats fins als anys vuitantes del segle passat. En canvi han merescut l’atenció dels analistes com a “grup”: fins fa molt poc temps els estudis etnopoètics han fet els retrat-robot del poeta oral nostre inspirant-se en el perfil dels grans glosadors del segle XIX que els mostraven, generalment, com a homes “genialoides” d’origen camperol, assalariats o petits propietaris rurals, sense estudis (Herder i la poesia natural deixaren petjada), molt influïts per l’església catòlica, conservadors..., també hi ha hagut línies d’aproximació que s’han fixat en l’aspecte transgressor, revolucionari fins i tot, dels poetes orals nostres, veient en ells una veu crítica contra el poder establert (la revolta podia venir des de la crítica social, la sàtira política o la “rebel·lió” sexual...).

Com en d’altres facetes de l’oralitat poètica Ruth Finnegan[2] matisa, i ho fa quan, entre la hipotètica genialitat de l’individu romàntica i el gregari anonimat d’una veu col·lectiva, alienada o revoltada, afina l’observació: “"The oral poet is not merely the voice of communal pressures, neither is every poet an individual and untrammelled genius: poetry is the creation 'both.' of a particular community 'and' of a particular individual. This dual genesis applies as much to oral as to written poetry, and for a satisfactory stydy, both aspectes need to be remembe­red." La fusió d’ambdós trets és paral·lela a la coexistència dels dos perfils ideològics i creatius dels glosadors del XIX.

Paraula individual que el “poble” fa col·lectiva (en integrar-la al patrimoni oral, fent-ne memòria i passant-la d’un indret a l’altre, d’una generació a la següent, sense el suport imprès; paraula que serveix de cadena de transmissió del poder (polític, econòmic, religiós, ideològic) o d’incitació a l’alliberament a la vida lliure i plena. Una paraula que gaudeix de les facilitats que dóna la confiança (i les possibilitats) dels que comanden i una altra que ha de transitar pels camins aspres de tres peus, pels racons de les tavernes o pels viaranys de la clandestinitat. En qualsevol dels dos casos (o d’altres intermedis) el que omple de vitalitat, de força i de sentit a la producció dels poetes orals del segle XIX és la seva inserció en l’imaginari del poble: la tradicionalització de Pidal. Quan la gent memoritza una cançó i latransmet amb variants (l’oralitat no és gaire fidel a la literalitat textual) el glosador ha assolit el seu èxit principal, la seva fita essencial: la paraula deixa de ser seva i esdevé bé col·lectiu. Potser és des de la consideració del que el “poble” ha incorporat (la memòria, un altre cop) un text etnopoètic des d’on caldria considerar quina ha estat l’autèntica funció del glosador (entre l’alienació o el deixondiment).

Atribuir a un o a altre glosador un text conservat per l’oralitat és córrer un risc si no hi ha proves documentals fiables. En el context de les afirmacions anteriors (dualitats individu-col·lectiu; veu dominadora-veu d’alliberació), potser sigui oportuna la consideració d’algunes cançons recollides pel P. Ginard[3], el qual manifestà ben clarament que rebutjà incloure al seu Cançoner Popular de Mallorca (CPM) textos prèviament publicats, cosa que indica que ell, personalment, o per via de col·laboradors molt fiables, recollí les cançons de la veu (viva veu) d’informadors per la geografia mallorquina.

Les cançons són transcrites el volum III del CPM, del capítol LOCALITAT. Espanya en general. Es tracta de set de les deu cançons que Ginard aporta, la vuitena correspon al capítol VIDA HUMANA. Qualitat i accions intel·lectuals i morals (n’indicam núm. i pàgina):

 

A Espanya hi ha un lleó

antic i fort de barram,

noltros pobres l’engreixam

amb ses gotes de suor;

amb sa contribució

ses nostres forces li dam,

i si un poc mos descuidam

matarà sa nació. (CPM III/15/21)

 

Diners i dones mundanes

giren es to de sa llei.

Espanya no té remei

Ni s’hi enquantren parts sanes. (CPM III/18/21)

 

Espanya, Espanya espanyada,

si Déu no hi alça la mà;

serà ditxós qui et veurà

com altre temps t’has trobada. (CPM III/19/21)

 

Espanya, per natural,

passarà mala ventura:

un menja, s’altre dejuna,

i això resulta més mal

que un cop de vent de mestral

a l’abre que està en tenrura. (CPM III/20/21)

 

Espanya va macilenta

i se dubta si ho traurà

perque es qui l’ha de curar

sa enfermedat li augmenta

i si ho fan així sempre

prest no hi podrà viure ni un ca

que sa bossa d’es papà

ja no té pols en es ventre. (CPM III/21/21)

 

Fa temps que sentíem dir

que a Espanya es lleó dormia

i ara de cada dia

no dorm ni deixa dormir. (CPM III/22/21)

 

L’any deu va comportar Espanya

ses ungles de Satanàs;

l’any denou va esser encapaç

a refrescar sa buranya;

l’any trenta-vuit amb sa banya

sortí de punt i de pas

i ara hem arribat a un cas

de pagar més que un no guanya. (CPM III/23/21)

 

D’orient a occident

el món d’extrem a extrem va:

un vol peix, s’altre vol pa, i tothom viu descontent.

Oh, si Déu omnipotent

prompte no alça sa mà,

sa sang córrer veurà

semblant a un riu o torrent. (CPM III/962/333)

 

Aquestes cançons són variants (l’indret i l’espai disponible no en permeten l’estudi i l’enfocament d’aquestes línies ho desaconsella) d’algunes de les 102 estrofes (fusió de dues quartetes heptasil·làbiques amb dues rimes consonants de disposició creuada abba abba) que publicà Antoni Garau i Vidal Lleó, glosador de Llucmajor (la segona edició, és de 1881, perduda la primera possiblement de 1870).

Qui va ser mestre Lleó? El dia 5 d’octubre de 1818 naixia a Llucmajor, cap a les deu del matí, Antoni  Garau i Vidal, fill de Josep Garau i Joana Maria Vidal. L’endemà el vicari D. Francesc Salvà el batejava a l’església parroquial. La seva vida, segons que sembla, fou la pròpia d’un pagès del seu temps, sense successos remarcables (si descomptam el seu caire de glosador). D’ofici, com altres improvisadors orals, va ser mestre de paret seca:

 

Aquest paper està dictat

d’un mosso de margedor…

 

Va contreure matrimoni tres vegades, fet que és objecte de certes anècdotes i gloses, que ara no és el moment d’anotar, i encara morí vidu. Dels seus primer i darrer matrimoni en foren fruit quatre fills: Joana Aina, Margarita, Joana Maria i Josep. La seva dilatada existència es cloïa sobre les vuit del vespre del dia 27 de març de l’any 1908 “a consecuencia de vejez”, segons que manifesta l’acta de defunció.

De glosador llucmajorer ens han arribat tres plaguetes impreses: la que porta el títol “Advertencis a fredinas/ a sas viudas y casadas/ y en ets homos qu’a vegadas/ per curà sas tropesadas/ no se troban medecinas”, un aplec de to moralitzant, compost per 54 cançons heptasil·làbiques, de sis o vuit mots (versos), 7 “dècimes glosades” i un epíleg d’onze mots. És una crítica àcida de la vida dissoluta dels homes i, sobretot, de les dones i una exaltació de la vida familiar tradicional. Editada per la “Imprempta de Guasp”, en coneixem tres edicions: una del 1881, una altre del 1882 i una tercera sense datar que, ben probablement, sigui la més antiga de totes.

Datada el 1881 és també la segona edició de la plagueta: “Unions y Desunions/ de fets moderns y antics/ posat en varias cansons/ d’hon poren prenda llisons/ ets homos grans y petits/ escritas en mallorquí/ per Toni Garau/ natural de Llucmajor” (sembla, segons Joan Llabrés Bernal, que hi hauria una edició, avui desapareguda, del 1870), hi ha una Tercera edició de l’obra (Estampa de Felip Guaps), realitzada a Palma l’any 1896, versió amb lleugeres modificacions que vénen a ampliar l’anterior.

Finalment, l’any 1892, a la “Imprenta de Bartomeu Rotger” de Palma publicà “Una herencia/ de son autó/ per / Toni Garau y Vidal”, on amb la tècnica de les “dècimes glosades” (una quarteta seguida de quatre dècimes el darrer mot de cada una de les quals és, correlativament, un dels versos de la quarteta) ens conta el fracàs d’un enamorat indiscret i massa atrevit.

A totes les cançons hom hi descobreix trets del conservadorisme de l’època (no s’hi expliciten notes d’aproximació al carlisme, però sí crítiques indirectes al liberalisme). Això no obstant, a Unions i Desunions... les opinions cíviques, polítiques i social de Garau i Vidal s’expressen amb  coherència, rigor i contundència al servei d’un pensament difícilment compatible amb un discurs homologable al de l’oligarquia, civil o religiosa[4].

Les cançons publicades pel P. Ginard corresponen gairebé literalment amb estrofes (completes o fragmentàries) de la plagueta  de mestre Lleó. Així, si fem servir l’edició de 1896, comprovam la correspondència següent:

CPM                                     Unions...

15                                                                                      33

18                                                                                      38

19                                                                                      32

20                                                                                      29

21                                                                                      30

22                                                                                      35

23                                                                                      47

962 / p.333                           27

Recollides oralment pel franciscà a Llucmajor, Porreres, Sineu, Artà, Son Carrió, Manacor, Sant Joan, Petra, Montuïri, Ariany la seva adaptació la text original és molt fidel (remarquem la data de publicació). Es tracta del record d’un vui per cent aproximat de la totalitat de la plagueta de Lleó.[5]

La reflexió és òbvia: el glosador és la veu (l’escrit de la plagueta que hom llegeix en veu alta a un públic analfabet) que parla, la gent és l’oïda que rep el missatge. El poble rebutja (oblida) o accepta (transmet). Quins filtratges actuen? Quins missatges són atesos? El glosador alliçona amb consignes dels poder o esperona enteniments? En aquest joc hi entren la boca i l’orella. El que parla i els que escolten.Mestre Lleó va ser escoltat. Escoltem-lo encara.



[1] Prats Ll. 1988 El mite de la tradició popular, Edicions 62, Barcelona.

 

[2] Finnegan, R. 1977  Oral Poetry, Its Natura, Significance and  Social Context, Cambridge University Press, Cambridge, p.213

 

[3] Ginard i Bauçà, R. 1981 Cançoner Popular de Mallorca , volum III, segona edició, Editorial Moll, Mallorca.

 

[4] Sbert i Garau, M. 1991 “Unions i Desunions” de mestre Lleó: acotacions per a una teoria de la valors, Impremta Moderna, Llucmajor.

 

[5] L’any 1986 vaig dedicar unes ratlles a aquest tema: Mestre Antoni “Lleó”, en la memòria del poble, a la revista Llucmajor de pinte en ample, núm. 55 març, OCB Llucmajor, p.25.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb